La archivística es mucho más que custodiar documentos: es memoria, compromiso y defensa activa de los derechos humanos. En esta entrevista para Alquibla, conversamos con Noemí Navarro Espada, historiadora y archivera, cuya trayectoria profesional está profundamente marcada por una mirada humanista, feminista y social del patrimonio documental.
Desde su trabajo en el Arxiu del Port de Tarragona hasta su implicación en Arxivers sense Fronteres, Noemí reflexiona sobre el papel de los archivos en la construcción de sociedades más justas y democráticas, la importancia de la memoria local, los retos de la gestión documental en instituciones complejas y el impacto de la divulgación y las redes sociales en el acceso ciudadano a la información.
A lo largo de esta conversación, se abordan cuestiones clave como la relación entre archivística y derechos humanos, la necesidad de pedagogía social sobre el valor de los archivos, el equilibrio entre conservación, gestión y difusión, y el compromiso ético irrenunciable de la profesión. Una entrevista que invita a mirar los archivos no como espacios del pasado, sino como herramientas vivas al servicio de la ciudadanía y del futuro colectivo.
Noemi, ¿qué desperto en ti el interés por la Historia , posteriormente, por la Arxivística? El meu interés per la Història crec que ha estat despert en mi des de menuda, perquè també ho ha estat al meu entorn. Història, memòria, tradicions, llengua i cultura popular… són aspectes que s’han tractat a casa de forma habitual, sense teoritzacions ni academicismes, de forma natural. A més, se podria dir que la meua és una família trencada, a la qual li fan falta algunes rames de l’arbre, i estes rames mancants sempre han tingut un pes molt important. Potser, inconscientment, pensava que estudiar Història em donaria les eines per a investigar, saber i escriure la història familiar, però també local.
Pel que fa l’Arxivística, tot i que el meu interés pels arxius se’m despertà al mateix temps que pel d’Història, perquè van lligades (posem pel cas els àlbums familiars com a primera font, com a primer arxiu, que permet conèixer l’arbre), no va ser fins al meu pas per la Universitat, i havent cursat l’assignatura esmentada, que vaig decidir dedicar-m’hi
¿Cómo confluyó tu formación especialitzada en derechos humanos, género y diversidad en tu manera de comprender y ejercer el trabajo en archivos? Sempre havia pensat que eren o són uns aspectes que havia de plasmar en quan pogués en tots els aspectes de la vida. Evidentment, també, allí on treballés, i del que treballés, com posar el meu granet d’arena per a intentar fer el món una mica millor.
Per a l’aplicació d’aquest punt de vista humanista, feminista, antifeixista… al món dels arxius, des del primer moment em van aparèixer a la ment maneres d’aplicar-ho, idees, projectes, etc., però la síndrome de la impostora, o certes pedres al camí que et trobes dins del món laboral, allò que et porta a pensar contínuament que mai ens saps prou i que val més callar o no donar el pas, em feia pensar que tal vegada eren unes males idees o que no valien la pena. Fins que en la meua formació continuada vaig conèixer professionals i projectes que anaven en la mateixa línia de projecció i de posicionament polític (perquè l’has de tindre en tot), fent que em reafirmés i em motivés a seguir i ser fidel a les pròpies conviccions. Aleshores, poder-ho fer amb uns estudis, amb una teoria i uns exemples que t’avalen, t’ajuda a continuar i a fer-ho amb seguretat i convicció. Dit d’una altra manera, valien la pena, i molt!
¿Hay algun profesor, experiencia académica o proyecto universitario que marcara especialmente tu camino profesional? Evidentement. Abans que res hauria d’esmentar la professora d’Història de l’Institut de Deltebre, Praxedes Villalobos (des d’aquí un reconeixement a ella i als professionals dels centres educatius del meu poble, en particular, i als de l’ensenyament públic en general), ja que em va ensenyar, inspirar i guiar durant la meua primera recerca, acompanyant-me per primera vegada a un arxiu, cosa que no oblidaré mai.
Com a experiència acadèmica o universitària, hauria d’esmentar la professora i doctora en Història Medieval, Coral Cuadrada Majó, que ens va impartir l’assignatura d’Arxivística al Grau en Història de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Ella, a través del desenvolupament de l’assignatura, els arxius que ens va fer visitar i els diferents professionals de l’arxivística que va fer vindre a classe per tal d’ampliar els coneixements, visions i projectes d’esta disciplina, ens va obrir el camí cap a una nova possibilitat o opció professional.
A partir d’allí vaig decidir fer l’assignatura de Pràctiques Curriculars i fer-les a un dels arxius que vam visitar: l’Arxiu del Port de Tarragona, on he fet la major part del meu camí professional.
¿Cómo describirías el papel que juega el Arxiu del Port de Tarragona dentro de la memoria histórica y patrimonial de la ciudad? Abans de respondre a esta pregunta voldria que quedés clar que, tot i que me la sento una mica pròpia perquè hi he viscut, estudiat i hi segueixo treballant, no soc tarragonina. Així que intentaré explicar-ho de forma molt ràpida, neutral i simplificada per a qui desconeix completament el territori.
Primerament, hauríem de parlar del Port i de Tarragona com a ens diferenciats que viuen lligats l’un amb l’altre. Per una banda, trobem la ciutat de Tarragona, la qual ha anat creixent amb els anys (de fet, amb els segles), ella i tots els seus barris, vells i moderns. El barri del Serrallo, per exemple, el barri de pescadors, a tocar de la mar, del port, és considerat per molts dels seus veïns i veïnes com un poble a banda. Per fer-nos-en una idea, quan van al centre de la ciutat molts d’ells diuen que van a Tarragona, com si fos una altra ciutat o poble, i tornen al seu, al Serrallo. Dins d’este entorn, i a partir del segle XVIII, sobretot, el Port va anar creixent exponencialment i el barri va haver-se d’anar adaptant a ell, fins que quasi ha estat engolit (i adaptat i mudat al mateix temps). Pareix com si el Port de Tarragona sigui un territori a banda, una potència particular, però, que mentre ella creix fa créixer tota la resta (tot i que no sempre és així).
Per tant, la història del Port i de Tarragona estan intrínsecament lligades. Tot el que facen per conservar i difondre la memòria històrica i patrimonial de forma individual o conjunta implicarà, influenciarà o tindrà a veure amb l’altra. Dit d’una altra manera, tots els recursos que el Port inverteixi en l’Arxiu i en altres de les seues àrees culturals, com el Museu o el Teatret, tindran un retorn directe cap a la ciutat de Tarragona i el territori.
Pel que fa a l’Arxiu del Port de Tarragona en concret, puc dir que ha sigut i és un referent tan a nivell local com nacional des del seu naixement, sent el pioner, el primer arxiu portuari de l’Estat espanyol en obrir les portes al públic (4 de juliol de 1990) al capdavant de Coia Escoda i Mercè Toldrà, fent emmirallar la resta de ports i emmirallant, també, la resta d’arxius i ciutadans de Tarragona. I és que, al menys fins la data, l’Arxiu del Port ha sigut un exemple en instal·lacions, en atenció a l’usuari, en conversació i difusió de documentació, en servei de publicacions o en altres activitats diverses com l’organització d’un dels premis d’investigació més ben dotats o visites guiades i teatralitzades. I ho ha fet des del Port però també conjuntament amb altres institucions tarragonines com, per exemple, participant activament en el Programa de Memòria Democràtica que organitza l’Ajuntament de Tarragona.
Tot això, doncs, té un pes enorme per a la ciutat amb un retorn incalculable a tots els nivells. Per tant, un bon president o presidenta (a veure quan arriba la primera) o, permeteu-me fer un joc de paraules, un bon alcade portuari, és qui té clar tot l’esmentat, que té clar el paper dels arxius en general i el del Port en particular, i aposta i inverteix conscientment per la cultura, per la memòria històrica i patrimonial dels ciutadans.
¿Cuáles han sido los principales retos que has encontrado en la gestión documental de una institución portuaria? Reptes moltíssims. Lo bo o dolent d’esta professió és que cada dia és una caixa de sorpreses, no saps què et trobaràs, quin repte, quina situació et posaran al davant i que hauràs de solucionar amb els recursos que tens. Però concretant la resposta, el que hauria de destacar és el fet que encara no hi ha un Pla de Gestió de Documents, quadre de classificació o instruments comuns de control entre els diversos Ports, degut a la idiosincràsia de cadascun i, com sempre, per la falta de recursos per poder-hi treballar tots plegats. Això fa que, per exemple, uns arxius portuaris treballin la gestió del Registre o Administració Electrònica i d’altres, com el de Tarragona, encara no (ho gestionen uns altres departaments), amb el que això comporta arxivísticament. Aspectes que fan complicar la possibilitat de fer aquest treball en equip que esmentava abans per un marc comú.
Relacionat amb això, i m’ho he trobat en molts altres llocs, és la desconnexió o desconeixement que tenen altres professionals o àrees sobre quin és realment el nostre rol, el nostre paper i importància vital del i per a la institució. Fent que es dificulti la gestió documental administrativa, la del dia a dia, que en algun moment haurà de passar a l’arxiu històric. És a dir, qualsevol problemàtica o conseqüència degut a la manca de conscienciació arxivística i, de vegades fins i tot, menyspreu cap a la nostra professió, és un trasbals i un repte afegit. Com diuen els companys i companyes: «Archivist: Nobody knows what I do until I don’t do it». Per sort tenim bon sentit de l’humor i ens encoratja la passió que sentim per la faena més bonica del món.
¿Podrías compartir algun proyecto del archivo del que te sientas especialmente orgullosa? La veritat és que em sento orgullosa de cada fons i de cada document que he tingut a les mans i he tractat, cada activitat o projecte on he participat, encara que sigui només aportant la idea, però si n’he de dir un hauria de dir el Fons del Club Nàutic de Tarragona, el qual vaig presentar al IV Seminari Internacional dels Arxius de l’Esport organitzat per la Secció d’Arxius de l’Esport del Consell Internacional d’Arxius (ICA/SPO).
Es tracta d’una entitat centenària vinculada al barri del Serrallo i al Port des del seu naixement el 1878. Per tant, nosaltres (si se’m permet la primera persona) els coneixem a ells i ells a nosaltres, i és per això que van decidir transferir i confiar el seu fons històric a l’Arxiu del Port de Tarragona.
Un fons amb 150 unitats d’instal·lació que vam haver de gestionar pràcticament des de zero, amb quadre de classificació inclòs, i del qual n’estic molt satisfeta, sobretot pel nivell de descripció on vam poder arribar. D’això te n’adones, especialment, quan un dels seus dipositaris ve a consultar un document en concret i, en amanir-l’hi en dos segons, el goig que els desperta i l’agraïment que et brinden t’omple la jornada de satisfacció. Goig que augmentarà, espero, quan els passéssim una còpia digital de tota la documentació que ens han confiat, la qual intentarem, també, anar compartint al Portal Digital al llarg del 2026 per tal que tothom la pugue consultar des de casa.
En tu día a día, ¿qué equilibrio encuentras entre conservación, gestión y difusión del patrimonio portuario? L’arxivística és una professió interdisciplinar, un dels motius pels quals m’encanta tant. Com he comentat anteriorment, cada dia et trobes amb tasques, reptes o situacions noves, a banda que n’has de fer o n’has de tindre previstes i a punt moltes altres a la vegada.
Has de pensar en i actuar per la conservació (en este cas, parlant de forma molt general), és a dir, vetllar que els edificis, dipòsits i elements que permeten conservar la documentació estiguin en condicions.
En el nostre cas, la gestió de la documentació històrica, a no ser que t’arribi un fons que necessiti un tractament urgent, podríem dir que s’actualitza quan es pot. Pensem en la descripció detallada o en campanyes de digitalització, ja que la gestió de la documentació administrativa és la que té més prioritat. I és que no hem d’oblidar que el Port és una institució activa, una empresa. Així, els companys i companyes d’altres departaments, que treballen o estan situats als edificis institucional i administratiu de l’Autoritat Portuària, contacten amb l’Arxiu que està a l’altra banda de via (a la ciutat, dirien alguns), per a transferir-nos documentació (a vegades són cents de caixes o unitats d’instal·lació), o demanen qualsevol document, expedient o projecte, i nosaltres amb la diligència que ens marquen els protocols, els ho preparem per a la seua consulta.
Pel que fa a la difusió, que és una altra part de la faena que més m’agrada, va de la mà de la gestió de la documentació històrica, és a dir, es fa tenint en compte el que els recursos materials i humans ens permeten: des de la difusió a les xarxes socials (o plataformes de contingut), publicacions i les respectives presentacions, tallers, cursos, jornades, visites guiades i teatralitzades, i un etcètera d’activitats més. En este sentit, participo en el que puc, ajudant en l’organització, aportant idees, participant com a una usuària més, gestionant i dinamitzant la comunicació… Clar que, si se’m permetés, com a persona inquieta i creativa que soc, m’agradaria canviar o aportar algunes coses més, per això a vegades és complicat trobar l’equilibri de tot plegat, però vas aprenent i adaptant-te davant de cada situació.
¿Cómo contribuyen las redes sociales y la divulgación a acercar el Arxiu a la ciudadanía? Crec que són cabdals, al menys fins ara, ja que són unes aplicacions o eines que van evolucionant constantment al mateix temps que ho fa la societat. Per ara, però, a l’Arxiu del Port, on he vist néixer les xarxes socials, ens segueixen funcionant molt bé.
Podríem dir que tenim uns usuaris i seguidors «fidels» que estan a l’aguait de tot el que compartim, volen saber què fem per a ser dels primers en apuntar-se a les activitats que organitzem. O vas a una reunió entre arxivers o professionals del món cultural i ens remarquen la qualitat de la difusió i la quantitat d’activitats que difonem.
Són, per tant, una eina primordial per a arribar a la ciutadania i que esta arribi a l’arxiu, que és l’objectiu principal de la nostra professió: que la ciutadania hi participi, garantir el seu dret d’accés a la informació, als documents que la contenen.
De fet, a les dos últimes jornades d’arxius portuaris, celebrades a Segovia (2025) i a Ferrol (2023), vaig poder exposar sobre el tema des de diferents punts de vista:
La interconexión de los archivos portuarios para facilitar la investigación, a partir d’una col·lecció del Servei de Publicacions del Port basada en la investigació a diferents arxius.
La apertura de los fondos del Archivo del Puerto de Tarragona, un ejemplo de transparència: el Portal digital y la difusión a través de las redes sociales (presentació que vaig tindre el plaer de compartir junt amb la responsable de l’Arxiu, Coia Escoda)
¿Qué papel crees que debe desempeñar la archivística en una sociedad cada vez más digitalitzada y accelerada? D’una banda, l’acceleració d’esta societat i de la tecnologia digital ens ha fet afanyar a posar les campanyes de digitalització de documentació entre les tasques principals i importants dels arxius, ja que ens permet conservar i deixar de manipular els documents més delicats i fer-ne difusió, tot permetent la seua consulta des de qualsevol racó de món. La qual cosa fa que es democratitze, també, la investigació.
Per l’altra, si amb el paper ja costava fer entendre la nostra disciplina, ara, amb la digitalització, on tot se’ns fa més abstracte, l’arxivística ha de tindre més que mai un paper primordial. Per posar un petit exemple del que intento explicar, personal d’una entitat bancària em va arribar a dir fa uns deu anys que «ja no tenen documents, ja que ara ja no hi ha papers, ara tot és digital». Sí, senyora, que teniu documents, documents digitals, però continuen sent documents! (per fer-vos-en un compte de com veuen el tema).
Vull dir que, els professionals de l’arxivística hem de seguir picant pedra, treballar de valent i insistir fent pedagogia (jo crec que toca maldar, també), i tota la resta posar-se les piles i escoltar-nos. I dic la resta perquè tothom generem documentació, des del Port fins a l’associació del barri, fins i tot cadascú de nosaltres des d’abans de néixer fins que morim: documentació personal, documentació sanitària, documentació acadèmica, documentació empresarial, documentació d’entitats, documentació institucional, etc. Treballem per a la societat i la societat n’hauria d’estar al corrent, perquè tenim uns drets i uns deures que hi estan relacionats.
Dit això, cal que quede en acta que hi ha uns professionals de l’arxivística que estan al dia de totes les novetats tecnològiques que afecten directament la nostra professió, que s’especialitzen i treballen dur per a estar a punt davant d’estos canvis accelerats en la digitalització i en la societat.
¿Consideras que existe suficiente conciencia pública sobre la importància de preservar la memoria institucional y social? De consciència pública n’hi ha perquè si tenim el que tenim i fem el que fem és perquè moltíssima gent conscienciada i professional ha treballat i segueix treballant per tal que això sigui així, per tal de preservar els arxius, de preservar la memòria institucional i social, la qual cosa ha permès que ara la poguéssim consultar, poguéssim seguir. Però (malauradament hi ha un però), no el suficient.
Ja ho he anat esmentat al llarg de l’entrevista, si hi hagués consciència arxivística, respecte pel que fem i coneixement conscient dels nostres drets i deures com a ciutadans, posaríem els recursos i les eines necessàries als arxius per tal de preservar la seua memòria, que és la de tothom. Cal, per tant, invertir de forma paral·lela tant en el tractament directe de la documentació com en la pedagogia que envolta la disciplina que la tracta.
¿Qué valores y principios consideras irrenunciables para cualquier professional de los archivos? Els mateixos que per a viure en societat: principis antifeixistes, valors democràtics i defensa activa dels drets humans, aplicat en el nostre dia a dia laboral.
Per a mi, i com a servidors públics que som, és o hauria de ser el jurament hipocràtic de la nostra professió.
¿Cómo debería adaptarse el sector a las necesidades contemporáneas sin perder su esencia? Tu mateixa ho has dit, no perdent l’essència. Trobaràs a altres professionals que no estaran gens d’acord amb el que vaig a dir, però és una dèria meua i mira, tinc ganes d’expressar-la aquí. Crec que l’argot contemporani anglicista ha fet diluir la veu arxivística per records management, l’arxiver per gestor documental, perquè sí que hi ha matisos, però molts defensen esta diferència perquè fa més «internacional», més «professional»… I aquí el que ens trobem són professionals d’altres disciplines traient-se places de gestors documentals a l’administració pública sense tindre ni idea de la gestió documental o arxivística, ni tan sols per a la gestió de la pròpia documentació que generen (ho veiem en les transferències que ens arriben), i professionals de l’arxivística, o de la gestió documental (si ho volen dir així) sense places com a tal. Vull dir que això, per una banda, i segons la meua opinió, ha acabat per confondre encara més qui som, a què ens dediquem, quin és el nostre rol…quan ja hi ha un camí recorregut i reconegut de l’arxivística, com a disciplina i com a mot, meravellós i entenedor. No hauria de fer falta explicar que l’arxiver que treballa amb pergamins també és l’arxiver que treballa amb expedients del XIX o amb bases de dades i IA, però està passant, i perdem el temps havent d’explicar i fer servir conceptes duplicats.
Al meu parer, portar l’«ARXIVÍSTICA» arreu i amb majúscules facilitaria la visió que té la ciutadania de la nostra professió, començaria a entendre que no estem en un arxiu fosc, humit i ple de pols (que de haberlos, haylos) sinó que també ens adaptem a les necessitats contemporànies i, fins i tot, estes s’acaben adaptant a nosaltres. Perquè una altra cosa no sé, però som un gremi que sempre està al dia de les innovacions i que va un pas per endavant de com s’acabarà treballant l’arxivística a l’administració i a nivell mundial. Prova d’això es va veure al Congrés Internacional d’Arxius celebrat a Barcelona el passat octubre de 2025.
¿Qué aprendizajes te han aportado tus experiencias en museos, otros archivos y entidades culturales? Totes les experiències, en este cas laborals, t’aporten i et permeten aprendre sempre, per a bé o per a mal. Aquí estem parlant de treballs relacionats amb la cultura, però personalment, per exemple, segueixo tenint present i aplicant tot allò que vaig aprendre (i desaprendre) durant les meues breus però intenses experiències treballant en un supermercat o en un restaurant.
Haver treballat a diversos llocs, a diversos museus, arxius i entitats culturals, i en alguns casos havent sigut autònoma, evidentment m’ha aportat i donat una visió més àmplia de com es treballa en el sector, i això sempre ho portes per endavant a diferència dels qui només han treballat en un sol lloc o només a l’administració pública (i viceversa). I no dic que una cosa sigui millor o pitjor que l’altra, però a més llocs treballats, més persones i professionals coneixes, més aprens, perquè s’aprèn i es desaprèn de les persones. Pots veure les similituds i les diferències entre institucions i organismes, i quedar-te amb tot allò que creus millor o més idoni segons el teu criteri, la teua manera de fer, el teu posicionament polític… Et va forjant i et permet anar creant el teu perfil.
Dit això, m’ha permès veure que per tot fan falta recursos, perquè curiosament són tot llocs on es treballa en tot allò que enriqueix la societat, garantint els seus drets, ampliant els seus coneixements, sent font de saber i d’oci, enfortint el seu sentit crític o, fins i tot, sent refugi.
¿Cómo ha influido tu participación en Arxivers sense Fronteres en tu visión humana y social de los archivos? Des de que els vaig conèixer, en una de les xerrades de l’assignatura d’Arxivística que comentava al principi d’esta entrevista, que he admirat AsF. Des d’aleshores no vaig deixar de seguir-los, a les xarxes i assistint sempre que podia a les jornades o actes que programessin.
Casualitats de la vida, fa un temps van contactar amb mi per si volia formar part de la Junta. Treballant amb l’associació i formant-me a partir d’ella he après sobre la relació entre els arxius i els drets humans i sobre l’aplicació d’aquesta visió humanista, social i solidària en la nostra disciplina.
Per a mi és un orgull aprendre dels meus companys i companyes, i tot i que la faena i la vida personal sovint impedeixen treballar i aportar tot el que voldries al voluntariat, sempre hi ha algú que t’acaba motivant en els mals dies i acabes traient la voluntat d’on sigui i una mica de temps perquè saps que la causa s’ho val.
¿Algún proyecto o intervención de voluntariado te ha marcado especialmente? Sens dubte hauria de destacar el projecte d’AsF a l’Arxiu Pompeu Fabra de la Societat de Beneficiència de Naturals de Catalunya de l’Havana, Cuba. Una experiència que vaig tindre el plaer de compartir l’estiu del 2023 amb la vocal de projectes (d’aquí poc vicepresidenta) de l’associació, Ariadna Morente Pagès.
Quan era una jove universitària i vaig conèixer AsF, somiava que algun dia seria arxivera i que participaria en els seus projectes de Cuba o Guatemala. Quan la vida va fer-ho possible sense esperar-m’ho em va acabar marcant en molts aspectes. Professionalment vaig aprendre moltíssim al costat de la meua companya, tant durant l’experiència com al tornar. La veritat és que van ser dies de treball dur perquè havies de fer mans i mànegues per a emprendre aquells dipòsits i posar imaginació en les solucions arxivístiques pels poquíssims recursos que teníem, amb la llum que se n’anava, amb una nefasta connexió telefònica i amb una calor i xafogor que no et deixava ni respirar (tot i que també vam aprendre a aprofitar els descansos i a recuperar els ànims).
Sobre el Casal Català a Cuba (així se sol anomenar, com tants altres casals catalans repartits arreu del món), també vaig aprendre de la seua història i trajectòria, per això em va marcar l’estat amb el que es trobava, un estat que era general a tota la ciutat i a tot el país. Allí el que tenia més despert era la meua condició d’historiadora, i la meua condició de privilegiada com a blanca i europea (tot i les tres voltes rebel com Maria Mercè Marçal). Tenia tots els sentits desperts, mentre mentalment anava repassant tota la història i teoria política que havia après sobre el país entre les línies arquitectòniques dels carrers, els sons, les olors i les cares de la gent. Quedava clar que fallava alguna cosa entre el que havíem après, el que transmetien els mitjans de comunicació i la realitat. I és que el que marcava més de tot era veure pels carrers la insalubritat, la fam, hòmens demanant casar-te amb ells per a poder sortir del país, dones demanant ibuprofens i productes d’higiene menstrual, xiquets i xiquetes demanant qualsevol cosa. I pensar en tot el que va ser, i pensar en tot el que seria… Però ai las quan sonava la salsa, t’apegaven el son i aconseguien canviar l’estat i la cara de tothom.
Tot plegat em va fer repensar en què molts periodistes se les donen d’historiadors sense haver trepitjat mai arxius ni haver llegit ni una línia d’historiografia, o que alguns fan de periodistes sense contextualitzar perquè qui els hi paga no els ho demana o no els ho permet. I que, per altra banda, els historiadors (al menys els de classe baixa) poques vegades o quasi mai ens podem permetre fer un treball de camp d’aquestes característiques, fer treball periodístic, fer treball de recerca històrica, política, social, econòmica i antropològica in situ.
¿Por qué es tan importante vincular los archivos con la defensa de los derechos humanos? Si busquem la definició d’arxivística i drets humans trobem que estos últims serien aquelles «llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna», i que l’arxivística és la disciplina o la «ciència que estudia la conservació i organització dels documents per facilitar la consulta administrativa i històrica, amb l’objectiu de preservar el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques».
Necessitem, per tant, un dret internacional real que es base i garanteixi els principis de dret a la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. Uns principis que els documents poden recolzar en tant que evidències de violacions de drets humans, en tant que evidències de crims de lesa humanitat, en tant que eines per a lluitar contra la impunitat. I dins dels tants rols que hem de tindre els arxivers i les arxiveres, és fonamental la convicció de ser i tindre un paper actiu en la defensa dels drets humans, com a mínim, sent com hem de ser garants del dret d’accés a la documentació, permetent com hem de permetre l’accés a la documentació sobre violacions dels drets humans, la qual pot servir com a valor probatori davant la justícia, davant la democràcia.
¿Crees que la archivística tiene un rol activo en la construcción de sociedades más justas y democráticas? Totalment. És més, l’estat democràtic d’un país, d’una societat, també es pot calcular o comprovar amb l’estat dels seus arxius i de què s’estigui o no garantint el dret d’accés a la informació de dits arxius. A més, i ho comentàvem anteriorment, els països i societats que han patit dictadures o que s’han vist immersos en conflictes bèl·lics, que són o han sigut víctimes de violències de drets humans i crims contra de lesa humanitat, es (re)construeixen o es (re)democratitzen a partir dels arxius que són evidència de tots estos crims i que han de servir com a prova de veritat, per a aconseguir justícia, reparar la societat en tots els sentits i garantir la no repetició dels fets o governs criminals.
De fet, estos governs criminals, feixistes, que hem vist en un passat i que malauradament estem veient en el context actual a tots els continents, tenen molt clara esta qüestió. Podem posar com a exemple la Guerra de Bòsnia, quan els ultranacionalistes serbis van atacar de forma intencionada la Biblioteca Nacional i Universitària de Bòsnia i Hercegovina, que incloïa, entre les seues col·leccions, els fons de l’Arxiu Nacional; els arxius encara classificats a l’Estat espanyol del període de la Guerra Civil, dictadura franquista i falsa transició democràtica; el genocidi israelià al poble palestí, que no només ataca directament la vida de les persones o el seu patrimoni documental i artístic, sinó que, fins i tot i de forma miserable, els seus cementiris.
Perquè si s’elimina la documentació, la memòria i identitat d’un poble, és com si no hagués existit, és un extermini controlat a tots els nivells, que els permet o els permetria ocupar territoris sense proves, sense passar comptes…
Els feixistes ho tenen clar, hauríem de tindre-ho clar també tota la resta, el poble democràtic i antifeixistes radicals defensors dels drets humans.
¿Qué papel juega la memoria local en la cohesión social y en la identidad de un territorio como Tarragona? Crec que juga un paper primordial. Sigui una ciutat o un poble, aprofundir en la memòria local per a mi és la clau per a conèixer la seua història i construir de base la seua identitat. Després, o paral·lelament, conforme vas escrivint-la, si és això el que interessa a altres, conforme vas investigant, ja surten els enllaços cap a la història nacional o internacional, i més en una ciutat com Tarragona.
Tindre memòria, conèixer la història del lloc d’on vens, d’on vius (que moltes vegades sol ser diferent), és essencial per conèixer la pròpia identitat i, en conseqüència, crec que és el que permet conviure, construir i treballar de forma més conscient per una societat millor.
¿Qué te mueve a impulsar proyectos propios de investigación histórica y memoria oral? A banda que la memòria oral sempre ha format part de les meues recerques, perquè així ho exigia la metodologia de les mateixes, també és cert que sempre intento dur-la a terme perquè m’apassiona en si mateixa, per tot el que t’aporten les converses amb els testimonis i per com complementa la història local.
El que em porta a impulsar projectes propis en esta línia és, per una banda, no poder dur a terme tots els projectes que voldria als llocs on he treballat o treballo, on a més la part arxivística o administrava et menja totes les hores, i, per l’altra, la voluntat de seguir l’ofici d’historiadora lliurement, investigar per poc que sigui i amb els recursos que hi hagi, per tal d’aprendre i ampliar conjuntament el saber i la memòria col·lectiva del meu i nostre poble.
¿Cómo se puede fomentar la creación de archivos sociales desde la ciudadanía? Els arxius socials ja estan creats, només fa falta ser-ne conscients per tal d’aprendre i aplicar la metodologia arxivística, per donar-los forma, ús i accés. Pensem que tota persona, empresa, entitat, associació, organisme… crea documentació en l’exercici de les seues funcions, tot formant fons documentals, arxius. Malauradament, però, sempre ens han quedat o s’ha donat veu a aquelles grans personalitats, aquelles grans institucions, però allò «més» interessant és el gran volum de documents i arxius d’aquelles identitats que han quedat a l’ombra i que realment reflecteixen la societat. Posar-los a punt i obrir-los per i per a la ciutadania és cabdal.
Més amunt, quan parlàvem dels valors i principis irrenunciables dels professionals de l’arxivística, em referia també a esta visió social.
¿Qué metodologías consideras más efectivas para recoger, preservar y difundir testimonios orales? Més enllà de la metodologia o elements tecnològics per a registrar els testimonis orals, el més important és tindre contactes i una vegada pots dur a terme les entrevistes és tindre empatia i sensibilitat, molta intel·ligència emocional, saber llegir entre línies mirades i gestos del testimoni per saber com has de començar, reconduir o acabar l’entrevista. Dit això, però, la metodologia més efectiva és adaptar-te al moment amb el que tens (a vegades solen ser improvisades) i a allò que necessites per al que vols fer: vols només la informació o vols deixar-ne testimoni per a futures generacions o per a crear algun tipus de projecte audiovisual? Dependrà de moltes coses, però, si es pot, com més eines a la vegada millor: gravadora de veu, càmera de vídeo i bloc de notes. Són elements diferents amb els que pots extreure dades diferents. A més, no saps mai quin et pot fallar, i arribar a casa i veure que no tens res pot ser irremeiable i frustrant.
¿Qué tipo de proyectos interdisciplinarios te gustaría impulsar en el futuro? Encara que molta gent no ho pensi, la creativitat és importantíssima per a qui es dedica en l’àmbit cultural. Per sort en tinc molta, per desgràcia no puc materialitzar les idees que em sobreïxen: projectes, recerques, jornades i seminaris, activitats educatives, artístiques i culturals en general, fins i tot gastronòmiques, llibres, contes i algun podcast… Em cremen a les mans i em revolen pel cervell. És molt frustrant no poder-les dur a terme, per això vaig decidir impulsar projectes propis. Espero que enguany pugui donar-los-hi una bona embranzida i treure’ls a la llum com més aviat possible.
¿Qué desafíos detectas actualmente en la profesión archivística y cómo los afrontarías? Molts aspectes ja els hem anat repetint, però, de la mateixa manera que el que m’encanta de la disciplina arxivística és precisament la seua interdisciplinarietat, esta qualitat fa que els seus professionals també ho haguéssem de ser, que haguéssem de tindre coneixements de molts temes i tindre’n al cap molts altres més. L’especialitat seria ideal, però és difícil, i més amb la incertesa laboral que no permet establir-te en un lloc de treball o arxiu i amb els pocs recursos que es tenen per a adaptar-se ràpidament als canvis tecnològics i socials que es viuen en els últims anys. Haver-ho de fer des de múltiples disciplines és un repte constant.
¿Cuál es tu mayor motivación cuando piensas en el valor social de los archivos? Al significat de la pròpia expressió està la meua motivació: valor social. No ens dediquem a vendre productes a tant el quilo, som un servei social que amb les nostres tasques i funcions creem un valor positiu i incalculable a la societat que permet millorar-la i reduir-hi les desigualtats.
¿Qué te gustaría que la ciudadanía entendiera mejor sobre la importancia de los archivos y de vuestra labor? Que els arxius són el mesurador de l’estat democràtic d’una societat, base de la transparència administrativa i garants dels seus drets, al mateix temps que guardians del patrimoni documental que ha de permetre preservar i escriure la història i memòria col·lectiva per a generacions futures.
