Hay libros que no solo se leen, sino que se habitan. Arrels al vent nace precisamente desde ese lugar íntimo donde la memoria, la lengua y la identidad se entrelazan para dar forma a una voz poética profundamente arraigada en la tierra, pero abierta al movimiento constante de la vida. En esta entrevista, su autor nos invita a adentrarnos en el universo que sostiene este poemario: un espacio donde las raíces no son anclaje inmóvil, sino impulso para comprender quiénes somos en medio del cambio.
A través de sus palabras descubrimos cómo el valenciano se convierte en mucho más que una herramienta de expresión: es memoria viva, herencia emocional y paisaje sonoro. El duelo, la infancia, la familia y la historia colectiva atraviesan cada verso, construyendo un diálogo entre lo personal y lo universal que conecta con la experiencia de cualquier lector.
Desde Alquibla, nos acercamos a esta conversación para explorar no solo el proceso creativo del autor, sino también la sensibilidad que da vida a Arrels al vent: un poemario que nos recuerda la importancia de detenernos, mirar atrás y reconocer que, incluso en un mundo en constante cambio, nuestras raíces siguen siendo el lugar desde el que aprendemos a avanzar.
Dario, Arrels al vent es un título muy evocador que une la idea de las raíces con el movimiento del viento. ¿Qué significado tiene para ti esta imagen y cómo representa el espíritu de este poemario? Arrels al vent naix d’una paradoxa que visc molt intensament: les arrels no ens immobilitzen, sinó que ens permeten moure’ns sense perdre’ns. De petit, al barri de Sant Blai, sentia que pertanyia a un lloc concret, a una llengua, a una manera d’entendre el món. Però alhora intuïa que eixe lloc no podia ser una presó. El vent representa tot allò que canvia, que ens desplaça, que ens qüestiona; les arrels són la memòria, la llengua, mon pare, la iaia Juana. La imatge d’unes arrels exposades al vent no és una imatge de fragilitat, sinó de resistència viva. Estic arrelat i precisament per això puc enfrontar-me al moviment constant de la vida sense desfer-me.
Este nuevo libro está escrito en valenciano. ¿Qué papel juega para ti la lengua valenciana a la hora de expresar emociones, memoria y paisaje dentro de tu poesía? El valencià no és només el vehicle d’aquest llibre: és part del seu contingut. Hi ha emocions que no sabria expressar de la mateixa manera en cap altra llengua, perquè estan lligades a les paraules que vaig escoltar de xiquet, a les que ma mare em va regalar. Escriure en valencià és un acte de memòria, però també de present. En un poema com L’arrel viva, intente mostrar que la llengua és ella mateixa una forma de resistència, que cada paraula pronunciada en valencià és una llavor plantada. El paisatge del sud, les serres, el mar d’Alacant, ressonen diferent en la llengua que els va nomenar per primera vegada.
En muchas ocasiones los poemarios nacen de un proceso vital o emocional concreto. ¿En qué momento personal surge Arrels al vent y qué te llevó a convertir esas experiencias en poesía? El llibre sorgeix d’un moment de dol i de recerca. La mort de mon pare va obrir una escletxa per on van entrar moltes preguntes: qui soc sense ell? Quines paraules em va deixar? Quin rastre deixaré jo? Però el dol no va ser l’única porta. Hi havia també una necessitat de mirar enrere amb ulls nous — cap al barri de Sant Blai, cap a la iaia Juana que mai parlava de la guerra però la duia als ulls, cap al iaio Jose que va quedar-se en la terra roja de les trinxeres. Vaig adonar-me que no podia escriure sobre mi sense escriure sobre ells. La poesia va ser la forma de transitar tot això, de donar veu al que havia estat en silenci massa temps.
El título sugiere una tensión entre lo que nos arraiga y lo que nos empuja a cambiar. ¿Crees que tus poemas hablan más de pertenencia o de transformación? Quan em faig eixa pregunta a mi mateix, la resposta que em surt és: cap de les dues sense l’altra. Hi ha poemes com El batec del canvi on intente dir exactament això: l’herència no és una càrrega, és un sender obert. Però també hi ha poemes com La ciutat o Conrades de l’exili on el dolor de perdre allò que ens pertanyia és molt real i no l’amague. Crec que el lector trobarà les dues tensions vives al llibre, i que cadascú s’identificarà més amb una o amb l’altra segons el moment de la seua pròpia vida. Per a mi, escriure’l va ser aprendre que pertànyer i transformar-se no es contradiuen: es necessiten.
La naturaleza suele ser un elemento muy presente en la poesía contemporánea en valenciano. ¿Qué presencia tienen el paisaje, la tierra o los elementos naturales dentro de los poemas de este libro? El paisatge és un personatge en si mateix. L’Aitana, el Puig Campana, el Cabeçó d’Or, la mar d’Alacant, les salines, la serra Grossa… no són decorat, sinó interlocutors. En El batec de la terra, per exemple, és l’Aitana qui em mira a mi, no a la inversa. La natura em serveix per parlar de temps, de memòria, de la petitesa humana davant del que perdura. El paisatge de la Marina Baixa i de l’Alacantí és un paisatge que porta història, i volia que el lector ho sentira així.
Cuando escribes poesía, ¿partes de una imagen, de una emoción o de una idea que poco a poco se va transformando en verso? Quasi sempre partisc d’una imatge física molt concreta. Sense el teu Nadal va nàixer de la visió real d’una cadira buida a la taula en les festes després de la mort de mon pare — aquell buit que pesa més que qualsevol presència. El ressò d’aquell febrer va sorgir del record d’unes mans trèmules trencant papers al bany, una escena que de xiquet no entenia del tot i que amb els anys va anar carregant-se de significat. Treballe molt la imatge fins que trobe el vers que la conté sense explicar-la del tot, perquè crec que la poesia ha de deixar espai al lector, no tancar-lo fora.
En un mundo cada vez más acelerado, la poesía parece invitar a detenerse y reflexionar. ¿Qué crees que puede encontrar el lector actual en Arrels al vent? Espere que trobe, sobretot, reconeixement. No el reconeixement d’una experiència idèntica, sinó el d’una emoció compartida: la d’estimar un lloc que canvia sense demanar-te permís, la de cercar la veu d’algú que ja no és, la de preguntar-te en quina llengua t’estimes a tu mateix. Vivim en un temps que ens empeny a l’oblit ràpid, i aquest llibre vol ser el contrari: una invitació a quedar-se una estona, a mirar enrere sense por, a entendre que la memòria no és nostàlgia sinó combustible. Si algú tanca el llibre sentint que les seues pròpies arrels importen, haurà valgut la pena escriure’l.
Muchos lectores sienten que la poesía es un género íntimo. ¿Hay poemas en este libro que consideres especialmente personales o incluso difíciles de compartir? Sí, sens dubte. Sense el teu Nadal i Adeu són els poemes que em van costar més d’escriure i que encara ara em costen de llegir en veu alta. Parlen directament de la pèrdua de mon pare. Hi ha també El ressò d’aquell febrer, que recrea un record d’infantesa molt íntim lligat a la por i a la fragilitat d’una família en un moment polític convuls. Compartir-los em fa sentir vulnerable, però crec que precisament en eixa vulnerabilitat hi ha alguna cosa que pot arribar al lector.
El proceso de construcción de un poemario también implica ordenar emociones y textos. ¿Cómo fue el proceso de selección y organización de los poemas que forman parte de Arrels al vent? Va ser probablement la part més difícil de tot el procés. Tenia poemes escrits en moments molt distints, amb tonalitats molt diverses, i el repte era trobar el fil que els feia parlar entre ells. Vaig comptar amb lectures crítiques de persones de confiança — Mariano Sánchez Soler, Madeli Merino, Luis Amat, el meu germà Ferran — i cadascú em va ajudar a veure coses que jo ja no podia veure per excés de proximitat. Hi va haver poemes que vaig descartar perquè trencaven el ritme emocional del conjunt, i d’altres que vaig recuperar de calaixos on dormien feia anys. L’ordre final no és cronològic ni estrictament temàtic, però sí emocional: el llibre comença en el paisatge i la infància, travessa la memòria col·lectiva i la llengua, i acaba amb la pèrdua i l’esperança. Volia que fora un recorregut amb sentit, no una suma de peces soltes.
La poesía en lenguas cooficiales vive un momento interesante de visibilidad. ¿Cómo ves actualmente el panorama de la poesía en valenciano y qué lugar te gustaría que ocupara tu obra dentro de él? Visc un moment d’ebullició real en la poesia en valencià. Hi ha veus joves i altres no tan joves que estan fent una feina extraordinària, amb ambició literària i sense complexos, reivindicant l’espai que els correspon. Noms com Lluís Cremades, Josep Piera o Enric Casasses — cadascú a la seua manera — demostren que la poesia en la nostra llengua té una vitalitat que de vegades el mercat no reflecteix però que existeix amb força.
Alhora, no puc ignorar que la poesia en llengües com la nostra encara lluita contra dificultats reals de visibilitat i distribució, especialment al sud del País Valencià, on l’Alacant literària en valencià sovint queda invisibilitzada fins i tot dins del propi àmbit catalanoparlant. Miguel Hernández és el gran referent universal d’ací, però en castellà. Reivindicar una veu poètica alacantina en valencià és també un acte de presència, de dir: existim, escrivim, sentim en aquesta llengua des d’aquesta terra.
M’agradaria que Arrels al vent contribuïra a fer visible eixe sud, eixa Alacant que estima la seua llengua i que té coses a dir. No amb grandiloqüència, sinó amb la humilitat de qui sap que un poemari és una gota, però que les gotes, amb el temps, fan riu.
Algo que añadir…
Vull dir que aquest llibre no l’he escrit sol. L’han escrit també les persones que m’han donat la paraula: ma mare, que em va ensenyar que el valencià era la llengua més dolça del món; mon pare, que ja no és però que habita cada pàgina; i tots els qui han llegit estos poemes abans que ningú i han confiat en ells quan encara eren fràgils.
Als lectors que s’hi acostaran: gràcies per fer que la poesia continue tenint sentit. I si algun vers us queda ressonant després de tancar el llibre, sabeu que eixe ressò ja és vostre.
